TUNA
Fotografia d’autor
‘La meva vida és un breu episodi en un procés creatiu infinit
que va començar molt abans que jo arribés i continuarà molt després que m’hagi anat.’
Mark C. Taylor
Notes de camp des d’un altre lloc: Reflexions sobre morir i viure
No sabia que ‘Tuna’ fos alguna cosa més que el peix d’aigua salada que ja coneixia bé.
Resulta que el fruit ovalat i vermell que produeix el cactus també es diu així.
Vaig trobar un lloc on ambdós elements coincidien.
Un recinte construït fa dècades per allotjar centenars de pescadors al sud d’Espanya durant la intensa campanya de l’atún, s’havia convertit ara en una mena de poble fantasma, degradat per l’oblit després del seu tancament als anys seixanta.
Runes envoltades per una natura salvatge que, amb el temps, n’ha anat reclamant tot.
Com si li hagués llogat l’espai a l’ésser humà per un temps, però ara li tocava mostrar qui mana allí.
Construït el 1929 pel Consorci Nacional Almadrabero, al costat d’una antiga zona pesquera de finals del segle XIX, El Real de la Almadraba de Nueva Umbría va ser concebut per a la captura del tonyina roja.
Les temporades anaven de febrer a octubre (incloent els treballs de muntatge i desmuntatge), intensificant-se a partir d’abril, quan, des de l’oceà Atlàntic, els atuns arriben en grups buscant l’Estret i el mar Mediterrani per desovar.
El treball requería uns 210 empleats i, comptant les seves famílies, més de 900 persones vivien en aquest lloc, convertint-se en la almadraba més productiva de la costa de Huelva, amb unes 250.000 captures durant més de tres dècades d’activitat.
Però entre 1958 i 1960 el treball es va interrompre a causa del baix rendiment i, després d’un intent de reactivació el 1961, el 1963 l’empresa va al·legar la manca de captures per decretar el seu tancament definitiu.
Oblidat per les institucions des d’aleshores, l’abandonament va mostrar un alarmant estat de deteriorament que va impulsar un important moviment veïnal que, el 2014, va aconseguir que el Parlament d’Andalusia declarés el lloc Bé d’Interès Cultural.
Fotos preses entre 2014 i 2020.
Ben aviat es va convertir en l’escenari habitual de les escenes de la meva infància.
Envoltat de colors per tot arreu, era una impactant taca en blanc i negre coronada per una torre des de la qual, estic segur, una bruixa molt dolenta ens espiava a tots.
Des de l’arena, amb el cubell i el pal a la mà, els meus ulls no podien evitar perdre’s allà.
Què dimonis era això?
Vaig decidir que havia arribat el moment de retrobar-nos com a adult. I des de la meva primera visita, em vaig tornar addicte.
Tinc tendència a imaginar metàfores a tot arreu, però en aquest cas era tan obvi.
Ha estat allí des de sempre, cada any sembla més malament i, si segueix així, la mateixa natura que li va donar lloc acabarà devorant-la.
És una estranya bellesa, l’invitat que arriba a la boda en xandall.
Però supera a tots els altres per posseir una virtut molt rara: un silenci sublim que mai abans havia escoltat.
Quin gran error vaig cometre de nen.
No estava allí espiant; està aquí resistint.
Mostrant-me cada any les seves millors cicatrius, com aquella escena de Tiburón.