Fotografia d’autor

Quan somiem, normalment passa durant el son REM (Moviment Ocular Ràpid). Mentre els nostres cossos estan paralitzats, el cervell produeix dues substàncies químiques, anomenades Glicina i GABA, que inhibeixen el moviment de la majoria dels nostres músculs; això desactiva les nostres funcions motores per evitar que «executem» físicament els somnis i ens lesionem de manera involuntària.
De vegades, durant el període de despertar, aquest mecanisme falla. El cervell es desperta, però les funcions motores no ho fan; és llavors quan ens adonem que no podem moure el cos.

És el fenomen conegut com Paràlisi del Son.

Durant els últims anys he experimentat alguns d’aquests episodis, i vaig descobrir, per sorpresa meva, que allò que sempre havia considerat tan personal era, en realitat, quelcom que el 40% dels éssers humans experimenta almenys una vegada a la vida; i que jo pertanyia al grup del 3-6% que ho ha viscut més d’un cop.

Em va impactar saber que les meves sinistres al·lucinacions d’aquella dona desafiant (enfilant-se sobre el meu pit, asfixiant-me) no eren només els meus malsons, sino una experiència que responia a un patró. Aquests episodis estranys i aterridors havien estat, de fet, estudiats científicament.

M’hi va interessar el fet que fins al 1925 aquest trastorn del son s’anomenava Despertar Psicomotriu Retardat, el que em va fer entendre que el temps juga un paper clau en la paràlisi del son.

El «retard» dura uns 4-6 minuts, després dels quals els músculs finalment reconeixen l’ordre enviada pel cervell. A això hem de sumar el temps extra de l’esgotament (inútil) emprat en intentar expulsar la visita.

Això va ser el que vaig intentar amb de lay e d. Volia mostrar el retard en una mateixa imatge, utilitzant aquestes dues capes de realitat separades pel temps, subratllant la importància de la manca d’interacció entre les dues realitats que comparteixen el mateix espai.