Fotografia d’autor

El meu món s’ensorrà a finals del 2020.
Tempesta perfecta. Més gran que jo.
Simplement em vaig rendir, així que quedar-me al llit per sempre no em semblava una mala idea.

Mesos després vaig veure que en realitat sí que ho era,
així que el bony en què m’havia convertit va començar a fer, a poc a poc, aquelles coses que els humans solen fer.

Tanmateix, els dies continuaven fent-se eterns, colpit per somnis estranys i records dolorosos;
una mena de càstig insistint en coses que pensava que hauria pogut fer millor per tal d’evitar tot allò.

Després d’intentar en va ignorar-los, i també per afrontar el meu insomni,
vaig decidir enfrontar-me a tots aquells pensaments molestos que no em deixaven dormir.
Així que vaig preparar un racó de casa meva per intentar calmar-los, convertint-lo durant un any en una mena de Mur de les Lamentacions domèstic.
Només una cortina negra, el cop dels flaixos i jo.

Després vaig agafar el costum de disparar cada vegada que sentia que ho necessitava, segons el meu estat d’ànim.
Un procés que va començar defensant-me de quelcom, fins que em vaig adonar que no estava sent atacat.

Sí, hi havia alguna cosa al voltant, però estava quieta, impassible,
i la lliçó a aprendre era que, m’agradés o no, no tenia cap intenció de marxar.

Per si de cas encara no sabia amb qui estava jugant, la Vida de sobte es va posar seriosa i em va mostrar les seves cartes.