‘ My life is a brief episode in an infinite creative process
that began long before I arrived and will continue long after I am gone.’
Mark C. Taylor
Field Notes from Elsewhere: Reflections on Dying and Living
‘ Mi vida es un breve episodio en un proceso creativo infinito
que comenzó mucho antes de que yo llegara y continuará mucho después de que me haya ido.’
Mark C. Taylor
Notas de campo desde otro lugar: Reflexiones sobre morir y vivir
‘ La meva vida és un breu episodi en un procés creatiu infinit
que va començar molt abans que jo arribés i continuarà molt després que m’hagi anat.’
Mark C. Taylor
Notes de camp des d’un altre lloc: Reflexions sobre morir i viure































































I didn’t know that ‘Tuna’ was something else than the saltwater fish that I already knew well.
It turns out that the oval red fruit that the cactus produces is also called that way.
I found a place where both elements took place.
An enclosure built decades ago to place hundreds of fishermen in southern Spain each year during the intense tuna campaign, had now become a kind of ghost town degraded into oblivion after its closure in the sixties.
Ruins surrounded by a wild nature that has been taking all over time.
As if it had rent a place to the human being for a while, but now it’s time to show who is in charge there.
Built in 1929 by El Consorcio Nacional Almadrabero next to an old fishing area of the end of 19th century, El Real de la Almadraba de Nueva Umbría was conceived for catching bluefin tuna.
The seasons were from February to October (including the opening and dismantling work), getting intense from April on, when, from the Atlantic Ocean, the tunas come in platoons in the search of the Estrecho and the Mediterranean Sea to spawn.
The work required of about 210 employees, and, counting their families, more than 900 people lived in that place, becoming the most productive almadraba along the Huelva coast, catching around 250.000 pieces during its more than three decades in service.
But between 1958 and 1960 the work was interrupted due to poor performance, and, after a try of reactivating in 1961, in 1963 the company claimed lack of catches to determine its definitive closure.
Forgotten by the institutions since then, the neglect showed an alarming state of degradation that activated an important neighborhood movement that, in 2014, achieved from de Parliament of Andalucía declaring the place as an Asset of Cultural Interest in 2014.
Soon it became as the usual background of my childhood scenes.
Surrounded by color all around, it was a shocking black and white stain topped off by a tower from where I’m sure a very bad witch was spying on us all.
From the sand, cube and stick in hand, my eyes couldn’t help getting lost in there.
What the hell was that.
I decided it was time to meet as an adult. And since my first visit, got addicted.
I tend to imagine metaphors everywhere, but in this case it was so obvius.
It has been there since my always, every year looks worse, and, in case of continuing this way, the same nature that gave it place will eat it up.
It’s a lovely freak, the guest who comes to the wedding in a tracksuit.
But it beats everyone by possessing a very rare virtue: it owns a sublime silence that I never heard before.
How wrong I was as a child.
It was not there spying; it’s here holding on.
Showing me every year its best scars, like in that scene from ‘Jaws’.
Photos taken between 2014 and 2020
No sabía que ‘Tuna’ fuera algo más que el pez de agua salada que ya conocía bien.
Resulta que el fruto ovalado y rojo que produce el cactus también se llama así.
Encontré un lugar donde ambos elementos coincidían.
Un recinto construido hace décadas para alojar a cientos de pescadores en el sur de España durante la intensa campaña del atún, se había convertido ahora en una especie de pueblo fantasma, degradado por el olvido tras su cierre en los años sesenta.
Ruinas rodeadas por una naturaleza salvaje que con el tiempo lo ha ido reclamando todo.
Como si le hubiera alquilado el espacio al ser humano por un tiempo, pero ahora tocara mostrar quién manda allí.
Construido en 1929 por El Consorcio Nacional Almadrabero, junto a una antigua zona pesquera de finales del siglo XIX, El Real de la Almadraba de Nueva Umbría fue concebido para la captura del atún rojo.
Las temporadas iban de febrero a octubre (incluyendo los trabajos de montaje y desmontaje), intensificándose a partir de abril, cuando, desde el océano Atlántico, los atunes entran en grupos en busca del Estrecho y del mar Mediterráneo para desovar.
El trabajo requería unos 210 empleados y, contando a sus familias, más de 900 personas vivían en ese lugar, convirtiéndose en la almadraba más productiva de la costa de Huelva, con alrededor de 250.000 capturas durante más de tres décadas de actividad.
Pero entre 1958 y 1960 el trabajo se interrumpió debido al bajo rendimiento y, tras un intento de reactivación en 1961, en 1963 la empresa alegó falta de capturas para decretar su cierre definitivo.
Olvidado por las instituciones desde entonces, el abandono mostró un alarmante estado de deterioro que impulsó un importante movimiento vecinal que, en 2014, consiguió que el Parlamento de Andalucía declarara el lugar Bien de Interés Cultural.
Pronto se convirtió en el escenario habitual de las escenas de mi infancia.
Rodeado de color por todas partes, era una impactante mancha en blanco y negro coronada por una torre desde la que, estoy seguro, una bruja muy mala nos espiaba a todos.
Desde la arena, con el cubo y el palo en la mano, mis ojos no podían evitar perderse allí.
¿Qué demonios era eso?
Decidí que había llegado el momento de reencontrarnos como adulto. Y desde mi primera visita, me volví adicto.
Tiendo a imaginar metáforas en todas partes, pero en este caso era tan obvio.
Ha estado ahí desde siempre, cada año se ve peor y, si sigue así, la misma naturaleza que le dio cobijo acabará devorándola.
Es un encantador bicho raro, el invitado que llega a la boda en chándal.
Pero supera a todos los demás por poseer una virtud muy rara: un silencio sublime que nunca antes había escuchado.
Qué equivocado estaba de niño.
No estaba allí espiando; está aquí resistiendo.
Mostrándome cada año sus mejores cicatrices, como en aquella escena de Tiburón.
Fotos tomadas entre 2014 y 2020.
No sabia que ‘Tuna’ fos alguna cosa més que el peix d’aigua salada que ja coneixia bé.
Resulta que el fruit ovalat i vermell que produeix el cactus també es diu així.
Vaig trobar un lloc on ambdós elements coincidien.
Un recinte construït fa dècades per allotjar centenars de pescadors al sud d’Espanya durant la intensa campanya de l’atún, s’havia convertit ara en una mena de poble fantasma, degradat per l’oblit després del seu tancament als anys seixanta.
Runes envoltades per una natura salvatge que, amb el temps, n’ha anat reclamant tot.
Com si li hagués llogat l’espai a l’ésser humà per un temps, però ara li tocava mostrar qui mana allí.
Construït el 1929 pel Consorci Nacional Almadrabero, al costat d’una antiga zona pesquera de finals del segle XIX, El Real de la Almadraba de Nueva Umbría va ser concebut per a la captura del tonyina roja.
Les temporades anaven de febrer a octubre (incloent els treballs de muntatge i desmuntatge), intensificant-se a partir d’abril, quan, des de l’oceà Atlàntic, els atuns arriben en grups buscant l’Estret i el mar Mediterrani per desovar.
El treball requería uns 210 empleats i, comptant les seves famílies, més de 900 persones vivien en aquest lloc, convertint-se en la almadraba més productiva de la costa de Huelva, amb unes 250.000 captures durant més de tres dècades d’activitat.
Però entre 1958 i 1960 el treball es va interrompre a causa del baix rendiment i, després d’un intent de reactivació el 1961, el 1963 l’empresa va al·legar la manca de captures per decretar el seu tancament definitiu.
Oblidat per les institucions des d’aleshores, l’abandonament va mostrar un alarmant estat de deteriorament que va impulsar un important moviment veïnal que, el 2014, va aconseguir que el Parlament d’Andalusia declarés el lloc Bé d’Interès Cultural.
Ben aviat es va convertir en l’escenari habitual de les escenes de la meva infància.
Envoltat de colors per tot arreu, era una impactant taca en blanc i negre coronada per una torre des de la qual, estic segur, una bruixa molt dolenta ens espiava a tots.
Des de l’arena, amb el cubell i el pal a la mà, els meus ulls no podien evitar perdre’s allà.
Què dimonis era això?
Vaig decidir que havia arribat el moment de retrobar-nos com a adult. I des de la meva primera visita, em vaig tornar addicte.
Tinc tendència a imaginar metàfores a tot arreu, però en aquest cas era tan obvi.
Ha estat allí des de sempre, cada any sembla més malament i, si segueix així, la mateixa natura que li va donar lloc acabarà devorant-la.
És una estranya bellesa, l’invitat que arriba a la boda en xandall.
Però supera a tots els altres per posseir una virtut molt rara: un silenci sublim que mai abans havia escoltat.
Quin gran error vaig cometre de nen.
No estava allí espiant; està aquí resistint.
Mostrant-me cada any les seves millors cicatrius, com aquella escena de Tiburón.
Fotos preses entre 2014 i 2020.