MORIR

Durant els últims anys, dins de la meva família vam patir diverses pèrdues en molt poc temps, cosa que em va fer veure la mort com alguna cosa habitual.
Tanmateix, va ser la darrera mort la que es diferenciava de les anteriors. Era la primera vegada que algú moria davant meu.

Mesos després, aquell moment seguia perseguint-me, així que finalment vaig decidir fer alguna cosa per digerir-ho: havia de donar rellevància a un moment que semblava no existir oficialment, i proporcionar la radicalitat temporal del canvi entre l’entitat de ‘respirar’ i ‘no respirar’.

Vaig abordar el tema des de diferents perspectives. Hauria pogut triar fer un estudi científic sobre la mort, per exemple, les etapes que passen aquells que han perdut algú (negació, acceptació, etc.), però aviat vaig descobrir que aquest no era el camí. No estava satisfet.
Així que, davant la manca de certesa, finalment vaig optar per la metàfora.

Morir és un procés diürn que passa dins d’una habitació tancada, on la llum penetra només a través de les imperfeccions a la fusteria, dels marcs de portes i finestres. A mesura que passa el dia, la intensitat de la llum disminueix i les línies es tornen més fines, fins que finalment desapareixen quan arriba la nit.

Vaig decidir entrar a l’habitació per experimentar per mi mateix el que va resultar ser un exercici absolutament pràctic i empíric. Un cop dins, després de permetre que els meus ulls s’adaptessin a la foscor, em vaig trobar amb línies i formes geomètriques causades per la llum que entrava a l’habitació. Vaig dedicar el meu temps a aquella habitació a perseguir i absorbir tots aquells testimonis amb la meva càmera, utilitzant exposicions llargues abans que aquella llum desaparegués.

Sense la intenció de retardar el procés, ni d’evitar l’involuntari (totes les fotografies de Morir es fondrien a negre), només volia empatitzar amb una persona, compartint la solitud del seu trànsit entre la vida i la mort.
Abans que ella es quedés a la meva ment com aquella taca de guix que mai es pot esborrar completament d’una pissarra.

El vídeo creat per Morir va més enllà de les seves fotografies. Igual que amb la instal·lació, la idea era desenvolupar amb més precisió el que estava buscant amb aquest projecte.

Vaig decidir escriure en anglès, ja que és més flexible morfològica i fonèticament que les meves llengües natives, i suggereix millor l’ambigüitat dels sentiments que el projecte tracta de mostrar; actituds contradictòries davant el mateix esdeveniment, comparable a un lèxic flexible on algunes paraules s’escriuen de manera diferent però sonen igual, o simplement canviant una lletra s’arriba a un significat oposat.

Un cop m’hi vaig apropar sabent què volia, Plainsong va acompanyar la meva caminada des del principi, no la vaig buscar. Aquesta cançó de The Cure es convertiria en la banda sonora de tot un procés de principi a fi; perquè vaig adonar-me que era exactament el que estava intentant explicar.

Dues persones parlant sobre l’inexorable. L’Acceptació Final i el Despreniment.
La conversa que m’hauria agradat tenir i que no va tenir lloc.