photography

CLEAN

‘ I am reality.
There’s the way it ought to be. And there’s the way it is.’

Sergeant Barnes
Platoon

‘ Yo soy la realidad.
Está la forma en que debería ser. Y está la forma en que es.”

Sargento Barnes
Platoon

‘ Jo sóc la realitat.
Hi ha la manera en què hauria de ser. I hi ha la manera en què és.’

Sargent Barnes
Platoon

My world fell apart at the end of 2020.
Perfect storm. Bigger than me.
I just gave up, so to stay in bed forever didn’t sound like a bad idea.

Months later I saw that it actually was,
so the lump I became started to do little by little those things that humans use to do.

Days kept being eternal, though, hit by bizarre dreams and painful memories;
a sort of a punishment insisting on things I thought I could have done better to avoid all that.

After trying unsuccessfully to ignore them, and also to deal with my insomnia,
I decided to face all those annoying thoughts that didn’t let me sleep.
So I set up a corner in my place where to try to calm them down, becoming a kind of a domestic Wailing Wall.
Just a black curtain, the hitting of flashes and me.

Later I got the habit of shooting whenever I felt I needed to, according to my mood.
A process that started defending myself from something, until I realised that I was not under attack.

Yes, there was something around, but it was still, impassive,
and the lesson to learn was that, wether I liked it or not, it had no intention of leaving.

Just in case I didn’t know yet who I was playing with, Life suddenly got serious and showed me its cards.

Mi mundo se derrumbó a finales de 2020.
Tormenta perfecta. Más grande que yo.
Simplemente me rendí, así que quedarme en la cama para siempre no me parecía mala idea.

Meses después vi que en realidad sí lo era,
así que el bulto en el que me había convertido empezó a hacer poco a poco esas cosas que los humanos suelen hacer.

Sin embargo, los días se seguían haciendo eternos, golpeado por sueños extraños y recuerdos dolorosos;
una especie de castigo insistiendo en cosas que pensaba que podría haber hecho mejor para evitar todo eso.

Después de intentar en vano ignorarlos, y también para lidiar con mi insomnio,
decidí enfrentarme a todos esos molestos pensamientos que no me dejaban dormir.
Así que preparé un rincón de mi casa para intentar calmarlos, convirtiéndose en una especie de Muro de las Lamentaciones doméstico.
Sólo una cortina negra, el golpeo de los flashes y yo.

Luego adquirí el hábito de disparar cada vez que sentía que lo necesitaba, según mi estado de ánimo.
Un proceso que comenzó defendiéndome de algo, hasta que me di cuenta de que no estaba siendo atacado.

Sí, había algo alrededor, pero estaba quieto, impasible,
y la lección a aprender era que, me gustara o no, no tenía intención de irse.

Por si acaso aún no sabía con quién estaba jugando, la Vida de repente se puso seria y me mostró sus cartas.

El meu món s’ensorrà a finals del 2020.
Tempesta perfecta. Més gran que jo.
Simplement em vaig rendir, així que quedar-me al llit per sempre no em semblava una mala idea.

Mesos després vaig veure que en realitat sí que ho era,
així que el pilot en què m’havia convertit va començar a fer, a poc a poc, aquelles coses que els humans solen fer.

Tanmateix, els dies continuaven fent-se eterns, colpit per somnis estranys i records dolorosos;
una mena de càstig insistint en coses que pensava que hauria pogut fer millor per tal d’evitar tot allò.

Després d’intentar en va ignorar-los, i també per afrontar el meu insomni,
vaig decidir enfrontar-me a tots aquells pensaments molestos que no em deixaven dormir.
Així que vaig preparar un racó de casa meva per intentar calmar-los, convertint-lo en una mena de Mur de les Lamentacions domèstic.
Només una cortina negra, el cop dels flaixos i jo.

Després vaig agafar el costum de disparar cada vegada que sentia que ho necessitava, segons el meu estat d’ànim.
Un procés que va començar defensant-me de quelcom, fins que em vaig adonar que no estava sent atacat.

Sí, hi havia alguna cosa al voltant, però estava quieta, impassible,
i la lliçó a aprendre era que, m’agradés o no, no tenia cap intenció de marxar.

Per si de cas encara no sabia amb qui estava jugant, la Vida de sobte es va posar seriosa i em va mostrar les seves cartes.

DREAM #01

I’m trying to keep us afloat in the open sea, because she can’t swim and feels sick.
I finally spot our boat far away, so I decide to move us in that direction.

When we arrive where I thought it should be, I realise that the boat was never there.
Exhausted, drowning, I start to think about giving up.

– I’m cold.

SUEÑO #01

Estoy intentando mantenernos a flote en mar abierto, porque ella no sabe nadar y está enferma.
Finalmente diviso nuestra barca a lo lejos, así que decido movernos en esa dirección.

Cuando llegamos donde pensé que debería estar, veo que ahí nunca hubo barca alguna.
Exhausto, ahogándome, empiezo a pensar en rendirme.

– Tengo frío.

SOMNI #01

Estic intentant mantenir-nos surant en mar obert, perquè ella no sap nedar i està malalta.
Finalment diviso la nostra barca a la llunyania, així que decideixo moure’ns cap a aquella direcció.

Quan arribem al lloc on pensava que hauria d’estar, veig que allà mai ha hagut cap barca.
Exhaust, ofegant-me, començo a pensar a rendir-me.

– Tinc fred.